PROBLEMES
EMOCIONALS EN XIQUETS I XIQUETES AMB TRASTORNS DEL LLENGUATGE I DE LA COMUNICACIÓ.
Font
original: http://ceril.cl/P97problemesemocionals.htm per :Miguel Figuera
Cancino Llicenciat en Fonoaudiología O. de Xile / Magister en Pedagogia
Universitària O.Major / Docent Universitat Major. /Ceril / Octubre 2007.
Si bé és cert, els trastorns del desenvolupament del
llenguatge i la comunicació són d’orige molt divers i variades característiques, és un fet
comprovat que la majoria dels nens afectats, poden presentar seqüeles en el seu
desenvolupament social i afectiu. En general, les dificultats del
desenvolupament de llenguatge, poden manifestar-se, des de graus lleus a
severs, amb símptomes com ara els següents:
• Dificultats
per a pronunciar sons (dislàlies) o formar completament les paraules (trastorn
fonològic).
• Dificultats
per a bastir oracions, incorporar elements sintàctics (pronoms, preposicions,
articles) o conjugar frases verbals (trastorn sintàctic).
• Dificultat per a incorporar vocabulari, conceptes o
comprendre el llenguatge esperat per a l'edat (trastorn semàntic).
• Dificultats en el ritme de parla (quequesa) o en la
qualitat de la veu (disfonia).
• Dificultats
per establir converses amb diferents
persones, relatar esdeveniments o comprendre narracions o intencions de les
altres persones (trastorn pragmàtic-semàntic).
La varietat de causes, problemes associats o disfuncions
biològiques, configuren un ventall de diagnòstics que van des dels trastorns
específics de llenguatge (lleu, moderat, sever, ), fins als problemes de
llenguatge associats a diverses síndromes com ara Sd. De Down, Autisme
infantil, etc. En l'actualitat, sabem que una gran quantitat de trastorns del
llenguatge i la comunicació, presenten disfuncions en la integració de
mecanismes cerebrals per a la producció del llenguatge , la comprensió del món
, tant físic, com social. Molts dels processos involucrats, es relacionen també
amb la modulació dels afectes, temors i preferències sensorials dels xiquets.
Aquestes últimes, no sempre són compreses pel seu entorn, per la qual cosa
rares vegades són satisfetes de la manera que els xiquets esperarien. Qualsevol
dificultat per a comunicar-se amb els altres genera, no només problemes al
mateix xiquet, sinó que també dins del grup familiar, el col·legi i els
diferents entorns de la vida social. En general, les conductes de la família
van des de la sobre protecció excessiva , a la total indiferència o rebuig a
assumir el problema. En aquests casos, els adults presenten un món de relacions
socials i reaccions emocionals que estan fora de l'abast dels xiquets. Per
aquest motiu, en no comprendre el món dels altres, s'originen una sèrie
d'actituds infantils, que des de fora són vistes com inadequades o
desafiadores. Un cas que il·lustra l'anterior es refereix a l'origen del terme
autisme, que va ser encunyat per I. Bleuler a principis del segle XX, per referir-se al comportament de certs pacients
adults esquizofrènics. La hipòtesi era que aquests s'apartaven del món o
rebutjaven l'entorn social, de manera activa, a causa dels seus problemes
mentals. En descriure a un cert tipus de xiquets, Llig Kanner, en la dècada
dels quaranta, proposa el terme d'autisme infantil precoç per a designar a
aquells menors que presentaven grans dificultats comunicatives, afectives,
cognitives i socials. A pesar que les excel·lents descripcions de Kanner no han
perdut vigència, si que ho ha fet la interpretació que es va tenir per molt
temps de la causa i significat de les manifestacions. Avui sabem que l'autisme
no és una retirada del món, sinó més aviat , una incapacitat biològica per a
comprendre'l, per a regular la conducta i els estats afectius i, que les
manifestacions emocionals sorgeixen d'una complexa relació entre les
dificultats biològiques i la manera que l'entorn social estimula o restringeix
les possibilitats dóna cada cas particular. Conductes tals com el mutisme
selectiu (no parlar en certes situacions o amb persones desconegudes), la
timidesa excessiva, la intolerància a la frustració, les rabietes i la falta d'atenció, són vistes actualment
com estratègies que els xiquets amb trastorns de llenguatge i la comunicació
utilitzen per a fer servir la tensió, angoixa o avorriment que els provoca desenvolupar
interaccions poc eficients amb els altres. La majoria dels xiquets arriba a
tenir la sensació de ser ineficients o en el millor dels casos, distints.
D'aquesta manera, quina millor estratègia que no fer el que no se sap, plorar o
fer pataletes per a deixar de ser exigit o aparentar no entendre o no estar
atent, per a dissimular la meua falta de comprensió. També és molt comú que
l'estrès es relacione amb l'augment d'hormones com ara el cortisol i l'adrenalina, que es
relacionen amb conductes d'agressió o fugida, pel que tal inundació química
impossibilita al xiquet/a per a modular de manera autònoma les seues reaccions
emocionals. Moltes vegades, sobretot en trastorns severs del desenvolupament, les
famoses rabietes o reaccions catastròfiques o disruptives, són reaccions a
l'estrès (por, angoixa, ràbia) que provoca l'estimulació, el retir de la
preferència, el cansament o la sobre estimulació. Certes patologies, com la Síndrome de X fràgil,
presenten elevacions anormals de cortisol, pel que tendeixen a ser més
irritables i s’ estressen amb facilitat. Altres trastorns presenten dificultats
per a agafar el son o presenten un somni alterat, amb la resultant de problemes
cognitius i a emocionals, juntament amb una major irritabilidad durant el dia.
En relació a l'entorn social, el comú dels adults lliura un excés d'informació
verbal als xiquets, explicant cada cosa i intentant raonar de manera complexa i
"adult" amb els menuts. Es creu que els xiquets entenen perquè
responen si o no front a preguntes que se'ls fan. Més encara, poden fer
preguntes i propostes tan estranyes del tipus "vas a portar-te com un
xiquet educat, ja'". Un xiquet fins als 5 anys tendeix a guiar-se més per
l'entonació i la intencionalitat de l'adult, que pel contingut formal. De tal
manera, preguntes suggeridores com l'assenyalada, generen resposta d'un si, que
és admès per l'adult com senyal d'una comprensió total i total de l'enunciat.
No obstant això, pot un xiquet menut, que a més comprèn poc o tem equivocar-se,
posar-se en el lloc de l'adult per a "assumir " el que aquest vol que
ell faça?. Recordem les diferències que fins i tot existeixen en els adults,
depenent del gènere, en relació a la comprensió de determinats verbs
procedimentals, indirectes i llenguatge metafòric. Els xiquets no desenvolupen
la comprensió d'elements indirectes, nocions temporals complexes i causalitat,
abans dels 7-8 anys. No obstant això, les grans explicacions dels adults estan
plenes de suposada racionalitat i complexitat, que s'assumeix compresa pels
menuts interlocutors. Molts xiquets i xiquetes amb trastorns comunicatius,
presenten a més trastorns d'integració sensorial. Açò significa que no responen
al món de la manera que la majoria ho fa. Alguns poden registrar pocs estímuls
o necessitar molta intensitat per a captar llacunes sensacions. Uns altres
presentaran una hipersensibilidad a la més mínima variació d'estímuls. Aquestes
alteracions poden donar-se en una o més modalitats senso- perceptuales (tàctil,
olfativa, auditiva, propioceptiva, kinestésica, vestibular). Per açò no estrany
que les famílies se sorprenguen enfront de reaccions totalment inesperades
front la música, una carícia, el vestir-los, endreçar-los, etc. Moltes vegades aquestes
situacions acaben en veritables batalles campals, amb crits, pataletes i plor,
amb la respectiva angoixa del xiquet i la frustració dels seus pares. Per
aquesta raó és important que les famílies coneguen i exigisquen la utilització
d'enfocaments sistémics i ecològics per part dels terapeutes, perquè siguen
capacitats (no només informats) en relació a les dificultats dels seus fills i
filles, de les conseqüències de tals dificultats i de les millors opcions de
maneig familiar. El primer pas per a manejar les dificultats emocionals d'un
xiquet amb trastorns del llenguatge o la comunicació es refereix a la
informació que tant els clínics, com la família i l'entorn social, han de
manejar, respecte de les alteracions biològiques o particularitats sensorials
de cada cas.
Som nosaltres qui hem de posar-nos en el lloc dels
xiquets, tot empatitzant amb les seues
frustracions i temors, en lloc de creure que ploren o s'equivoquen només per a
molestar-nos. Com adult pregunte's a si mateix, com se sentiria vostè si no
poguera pronunciar bé, no poguera expressar el que pensa o sent i, el que és
pitjor, no poguera entendre el que se li diu. Més encara, com se sentiria, si a
més li estigueren exigint tot el dia fer precisament això que li costa. Imagine
la cultura i el llenguatge més estrany i difícil d'aprendre. Pense que està
abandonat/a en aqueix país i que no entén gens del que se li parla ni el que la
gent espera que vostè faça. Per ventura, en tan solament un parell de setmanes,
no estaria amb una depressió extrema, plorant a doll i amb ganes que li deixen
tranquil i ningú li moleste. Si va poder fer aquest exercici d'imaginació, ja
sap com se senten els xiquets amb trastorn de llenguatge. Més encara, que els
seus problemes emocionals no són solament causa del seu trastorn, sinó
sobretot, de la manera que nosaltres manegem les seues dificultats, li
proporcionem un món organitzat i predictible i, més important, els recolzem en
el seu desenvolupament, encoratjant cada assoliment i permetent que expressen
la seua emoció dins dels marges culturals que els fem adoptar amb cada joc i
acció que desenvolupem en conjunt. Finalment és necessari entendre que els
trastorns del desenvolupament i del llenguatge, no són malalties en un sentit
clàssic, sinó que corresponen a agrupacions de característiques (signes,
símptomes), les quals, fins i tot en una mateixa població diagnòstica, són
causades per diversos factors, mai de manera lineal o única. Com exemple,
pensem en dues persones que ploren. Cadascuna pot plorar per causes distintes i
no obstant això seran retolades com a “plorones”, tot i que l'origen i
significat del seu plor siga diferent. De la mateixa manera, qualsevol de
nosaltres pot plorar després de més dies
seguits, cadascun per diferents motiu, sent catalogat de “ploró”, sense
importar el motiu particular de cada episodi. Llavors, segons açò exposat, és
possible dir, de manera absoluta, que un xiquet o xiqueta, presenta sempre la
mateixa conducta disruptiva, pel mateix motiu. En aquest cas, el problema no és
només del xiquet, sinó d'un mitjà que ofereix sempre el mateix motiu de
conflicte.
JOC,
LLENGUATGE I EMOCIONS.
Si vam contemplar llavors moltes de les característiques
emocionals dels xiquets amb trastorns de llenguatge, com una resposta per a
evitar majors frustracions, rebutjant fer el que els costa, manifestant el seu
desgrat pel que no entenen, o reaccionant a la frustració o la fatiga, és clar
que no és possible manejar aquests problemes d'una manera directa o amb
enfocaments "correctius" o rígids. Els xiquets obeeixen als principis
de plaer (faig allò que m'agrada o em diverteix) ,d'economia (faig el més fàcil
i ràpid) o de familiaritat i novetat( faig el que conec o m'interessa per nou)
pel que és obvi que obtindrem millors resultats, referent a les emocions, si
incorporem aspectes com regles de conducta o normes de comportament i actituds,
dins de situacions de joc i no solament com limitacions imposades des de fora. Un
altre aspecte a considerar a favor del joc, és que jugar és molt distint de
frustrar-se. Jugar és fer el que m'agrada, és aprendre a gaudir el que em costa
un poc més, fins a fer de l'aprenentatge una mica entretingut i, per tant, una
mica que em permet compartir amb persones, tot i que existisca un alt nivell
d'exigència social. Si per exemple, es proposa que qui es para perd un torn, o
qui parla torna a començar, o qui s'enutja no juga, cada vegada que l'activitat
és molt motivant i entretinguda, els xiquets decidiran assumir aqueixes regles
de comportament de manera activa, ja que els resulta imprescindible per a
seguir jugant. D'aquesta manera, més que imposar-los regles de comportament,
són els xiquets qui incorporen de manera natural certes conductes i actituds,
sense necessitar un control estricte, rígid o agressiu per part de l'adult. Per
al cas de xiquets amb trastorns majors, el fet d'ensenyar-los a jugar de manera
diferent amb un mateix objecte, o a manipular diversos materials, permet que
augmente el rang d'interessos i motivacions, alhora que ajuda a desenvolupar
una conducta i emocionalitat més flexible. Açò resultarà a la llarga en xiquets
el comportament dels quals lliura més elements per a poder treballar o
estimular-los, juntament amb el fet de tenir majors oportunitats de ser
consolats i poder així manejar la frustració front a les dificultats
quotidianes. És fonamental que cada xiquet/a puga interessar-se per moltes
coses, compartir activitats amb uns altres i poder participar per períodes
d'almenys 5-10 minuts en cada joc. A aquesta capacitat bàsica per a la interacció
humana s’anomena Acció Conjunta i correspon al primer objectiu a desenvolupar
en quasi la majoria dels xiquets amb dificultats de comunicació o interacció
social. Després d'assolida, l'acció conjunta permet generar instàncies de joc
col·laboratiu, alternança de torns i rols i compartir joc simbòlic. Tot açò
estarà intervingut per la comunicació no verbal i el llenguatge, facilitant
l'aprenentatge significatiu i funcional. És important que el que s'aprèn,
sobretot en relació al llenguatge i la comunicació, li servisca als xiquets per
a obtenir coses, accions , informació o atenció, alhora que puguen usar-lo per
a donar ordres, modificar la conducta dels altres o comprendre els seus propis
estats emocionals.,
RECOMANACIONS
PER AL MANEIG DE CONDUCTES DISRUPTIVES.
En primer lloc, és necessari determinar i descriure tan
bé com siga possible els següents aspectes:
• La conducta
disruptiva.
• La reacció de l'entorn social.
• Els resultats de tal reacció.
• Els elements que
envolten la conducta (quina va passar abans, durant i després).
• Les possibles motivacions del xiquet.
• Quant temps dura la conducta negativa.
• Característiques sensorials.
Després d'açò, és possible generar hipòtesi sobre el que
origina una conducta, intentant a més relacionar-la amb possibles
condicionaments biològics (fatiga, malaltia, perfil sensorial, somni, etc.).
Una vegada descrits els aspectes anteriors i generat les
hipòtesis, es pot intentar l'ús de procediments correctius. Alguns seran de
tipus més invasiu, intentant contenir físicament al xiquet, lliurant estímuls
sensorials desagradables (càstig positiu), retirant el que el xiquet vol
(càstig negatiu). Procediments menys invasius, poden incloure desviament
d'atenció, reduir l'exigència o complexitat de l'activitat, deixar que el
xiquet plore mentre fa algunes activitats. És important que tant els
terapeutes, com les famílies i professors, coneguen els enfocaments conductual,
cognitiu i pragmàtic, a fi de tenir un ampli ventall d'estratègies per a bregar
amb la emocionalitat deslligada d'un xiquet. Només a manera de síntesi, és
possible assenyalar les següents accions a seguir, en cas de rabieta, pataleta
o agressió a si mateix, altres o destrucció del mitjà físic. Les estratègies
s'enumeren en sentit progressiu, podent utilitzar-se de manera aïllada, conjunt
o gradual.
I.-Tècniques “No
Invasives”( s'usen a l'inici o en manifestacions menys intenses):
• Desviament d'atenció: oferir altres
objectes, realitzar altres activitats davant del xiquet, manifestant interès i
plaure pel nou focus d'acció.
• No atendre: no atendre la manifestació fins
que acabe per si sola (assaciament), oferir una altra acció i reforçar
socialment al xiquet per la nova conducta, perquè “aprenga” a obtenir atenció
mitjançant comportaments socialment adequats.
• Disminuir l'exigència o la
complexitat: disminuint aquests aspectes en cada activitat, és possible que el
xiquet es module en entendre i poder
manejar l'activitat. Tot canvi d'actitud s'ha de reforçar socialment.
• Referència Social: És important mantenir un
rostre tranquil o alegre perquè el xiquet no es contamine amb l'ansietat de
l'adult. Com a màxim, un rostre més sever a l'inici, seguit per canvis
favorables front a la més mínima modificació de la conducta infantil.
• Estafe out/aïllament: En cas de plor extrem,
per a prevenir o disminuir la ”pataleta”, és recomanable cercar un lloc en el
qual el xiquet puga plorar, sense danyar-se (butaca, cobertor, cadira),
acompanyant-lo i evitant que es retire d'allí. L'efecte, generalment en poques
aplicacions, és que el xiquet plore, però disminuïsca els moviments o
agressions, es module i puga tornar a una altra activitat. La diferència amb la
formulació original de l'estafe out (temps fora) es refereix que es lliura
atenció cada vegada que el xiquet disminueix la intensitat de la seua conducta
II.-Tècniques “Invasives”(
usades en manifestacions més intenses o de major durada:
• Contenció
física: L'abraçada intensa, per més de 20 segons, tendeix a generar substàncies
químiques (dopamina, serotonina) que aquieten la reacció. En el pitjor dels casos,
abraçar i deixar que el xiquet plore, li permet manifestar les seues emocions,
sense llençar-se al sòl, agredir-se o agredir al seu entorn, obrint la porta a
un maneig posterior.
• Càstig positiu:
Pel terme càstig només s'entén lliurar estímuls o conseqüències desagradables
davant la presència de conductes disruptives. No es vol implicar ací l'ús de la
força física o el càstig físic (colpejar és tenir la força, no la raó). Càstigs
adequats són ordenar el que es bota, botar coses i que les ordenen, rentar la llosa,
lliurar objectes, etc (pràctica positiva). També la contenció física actua al
començament com càstig i després com suport.
• Càstig negatiu:
molt utilitzat, consisteix a retirar el que el xiquet desitja front a la
manifestació disruptiva i reingresar-lo front dels canvis adequats.
• Assaciament:
Consisteix a permetre o lliurar al xiquet muco de la manifestació inadequada
fins que li incomode. Per exemple, en el cas de xiquets que es llencen al sòl,
el no deixar-los parar-se, té l'efecte que s'alcen sense haver de carregar-los.
Si el xiquet llença coses, se li ajuda a llençar més objectes i se li fa
arreplegar-los. Si un xiquet salta en la pataleta, se li fa saltar per més
temps.
• Referència social: Abans i després de l'aplicació d'un
procediment invasiu, és convenient mostrar un rostre més sever, perquè en el
futur se li associe amb les conseqüències de la rabieta . Així, només el rostre
o to de veu, servirà per a minorar les manifestacions. Aquestes són només recomanacions,
recordant que cada xiquet té una biologia i història particulars i que no
existeixen receptes de manejos, sinó que bones descripcions diagnòstiques que
permeten entendre cada manifestació en el seu context immediat i contemplant
les possibles bases neurofisiológicas implicades. RECOMANACIONS GENERALS PER A
JUGAR AMB XIQUETS AMB TRASTORN SEVER DE LLENGUATGE.
De tot açò exposat,
és necessari recordar que el primer pas serà sempre, desenvolupar l'acció
conjunta, que permeta el joc col·laboratiu, simbòlic i social. En el cas que
existisquen poques habilitats comunicatives i/o verbals es recomana:
• Escollir un material simple, que puga ser manipulat
fàcilment pel xiquet.
• Usar joguets que permeten alternar torns (puntes,
puzles, ninots).
• Usar animals, ninots i objectes quotidians per a
construir accions quotidianes dins del joc (rentar, menjar, dormir, etc.).
• Intentar mantenir l'activitat amb un sol tipus de
materials o situació per almenys 5 minuts.
• Usar un llenguatge simple, de frases curtes, indicant i
nomenant els objectes a usar, de manera reiterativa, perquè el xiquet entenga
clarament i puga fins i tot repetir alguns gestos o paraules.
• En ocasions,
jugar en espais reduïts i amb pocs objectes, perquè el xiquet atenga a les
accions i les persones de manera regular.
• Incorporar nous jocs o materials de manera progressiva,
però lent, per a diversificar els interessos del xiquet.
• Premiar amb abraçades o elogis el bon comportament.
• Davant rabietes, pataletes o agressions, suspendre el
joc. Convé fer-li ordenar tot (li agrade o no) a manera de conseqüència
negativa del seu mal comportament. Oferir-li tornar a jugar una vegada calmat.
Per al cas de xiquets amb habilitats verbals:
• Escollir jocs o
materials que permeten torns, rols i que puguen incorporar llenguatge.
• Equivocar-se perquè el xiquet ens corregisca.
• No entendre, perquè el xiquet ens explique.
• Negociar regles de conducta com normes del joc (el qual
parla, es para, etc., perd).
• Atorgar el rol directiu al xiquet perquè verifique si ho
fem bé o complim les normes.
• Variar la freqüència de triomfs i derrotes. Quan
l'adult perd, mostrar-li al xiquet diverses formes de reacció enfront de la
frustració, per a després incorporar-les a les normes de conducta.
• Variar les persones o parelles que puguen ser
incorporades als jocs. És important recordar que l'emoció sorgeix de la
interacció entre els aspectes biològics heretats i les maneres de vincular-se
amb els altres. Per aquesta raó, sempre que ens trobem front a un xiquet o
xiqueta amb problemes de llenguatge i comunicació, el major esforç per a la
interacció haurem de posar-lo nosaltres, ajudant als menors a observar,
identificar i manifestar tot tipus d'emocions, perquè puguen construir un
desenvolupament social i afectiu el més complet possible. Finalment, la nostra
actitud ha de ser regular, coherent amb els límits que anem posant i amb un
sentit gradual d'exigència. Generalment, els assoliments són progressius, per
la qual cosa, els adults necessitem, tant com els xiquets, preparar-nos per enfrontar
la frustració front a les dificultats que el maneig conductual presenta, a
terapeutes, professors i, per sobretot, a l'entorn familiar. Aquest últim, ha
d'actuar de manera concertada, donant suport no només la teràpia, sinó, que
també, els límits i regles que els pares proposen, ja que són aquests últims,
els quals necessiten conviure diàriament
amb els seus fills/as i les seues dificultats.
Bibliografía:
Acosta, V. (1996). La
evaluación del lenguaje. Aljibe, Málaga.
Ayres, J. La
integración sensorial y el niño. Trillas, 1998.
Bermeosolo, J. (2001).
Psicología del lenguaje. Universidad Católica de Chile, Santiago.
Brunner, J. (1996). El
habla del niño. Arial, Barcelona.
Clemente Estevan, R.
(1996) Desarrollo del lenguaje. Octaedro, Barcelona.
Fejerman, N.
Neurología pediátrica. Panamericana, 1997.
Heilman, K. y
Valenstein, E. Clinical neuropsichology. Oxford, 1993
Higuera Cancino,
Miguel : Trastornos Metabólicos y alteraciones del lenguaje y la comunicación.
Revista facultad de Odontología.Universidad Mayor.2004.pp.36-40
Higuera, M. , Romero,
J. (2000) Introducción al concepto de espacio relación. Revista de
fonoaudiología. Vol N. 2 Universidad de Chile.
IZQUIERDO, A. (1988):
Empleo de métodos y técnicas en terapia de conducta, Promolibro.
Marcelli,D;
Ajuriaguerra,J: Psicopatología del niño. Ed. Masson.3ª Ed. Barcelona.
España.1996.
McTear, M. and Conti-Ramsden, G. Pragmatic disability in children. Whurr, 1992
Martos, J. y Riviere,
A. Autismo. Imserso, 2001.
Marcelli,D;
Ajuriaguerra,J: Psicopatología del niño. Ed. Masson.3ª Ed. Barcelona.
España.1996.
Narbona, J. ;Chevrie
-MullerEl lenguaje del niño. Masson, 1997
N.C.C.I.P.
Clasificación diagnóstica 0-3. Paidos, 1998
Ribas Iñesta, E:
Técnicas de modificación de conducta. Ed. Trillas, México. 1976
